domingo, 14 de diciembre de 2014

Final de temporada 2014

La temporada de trail running va acabar el passat mes de novembre. El nostre flamant campió va ser, com no podia ser d'altra manera, el super trailero Carlos Cierco Garrido. Des d'aquí li donem la nostra enhorabona! Ha estat una gran temporada i una lliga de muntanya renyida, aquesta.
Tot i així, molta gent aprofita les avantatges de les temperatures suaus d'aquest hivern per continuar realitzant l'esport. La Raki, esportista polifacètica que, tan aviat corre una marató d'asfalt, com s'inscriu en una de muntanya, va estar a la Trail de Vilafranca del Penedès, de 12km, i va fer un grandíssim crono. Felicitats!
Aprofitem aquesta crònica per acomiadar-nos, fins la propera!

Aquí teniu la seva crònica: 

Ja fa 3 setmanes de la marató i crec que les cames ja estan recuperades per tornar a competir, aquest cop faré una cursa de muntanya però no n'estic gaire convençuda ja què fa 3 mesos que no trepitjo cap muntanya però a per totes i ha veure com surt!
Arribo a Vilafranca molt justa de temps ja que m'ha costat trobar el pavelló, bé com quasi sempre...hauré d'optar per sortir amb més temps de casa jeje!
Vaig a buscar el dorsal, un cafè i escalfar lo just!
Em situo davant la linea de sortida i ens fan el brifing, no m'agrada gaire lo que sento quant ens diuen que hem d'escalar una paret amb una malla...i tot de pujades i baixades, bé un autèntica trenca cames!
Donen el tret de sortida i tothom surt a tope, vaig sota 4km el minut així que afluixo, sinó no arribaré! arribo al km 1'5 i ja comença una forta pujada que és impossible fer-la corrent, així que la faig caminant a ritme lleuger, ara toca una forta baixada d'un 40%, pobres ungles jeje! Arriba el tram què es pot córrer i augmento el ritme, però correm per un corriol i no puc avançar al noi del davant, així que vaig al seu ritme, arribem a la paret amb la malla on hem d'escalar, el noi és queda entrebancat i l'empento del cul sinó no se'n sortirà jeje! quan ja som a dalt el puc avançar i continuem pujant. Arribo a l'avituallament i aprofito per hidratar-me una mica; ara torna ha tocar una forta baixada on per la meitat hi ha animació amb música, molt encertat! és la 1a trail que trobo animació per dins de la muntanya i m'ha agradat força! Arribo al poble i ara toca una mica d'asfalt, s'acaba aviat i tornem ha pujar amunt, ara per unes escales, el meu quàdriceps i l'isquio ja és comencen a queixar!
Arribem al desviament on els de la cursa de 7km van cap a l'arc d'arribada i nosaltres donem una altra volta més, aquest cop molt millor ja què ja em conec el recorregut! ja he donat un altre cop la volta i ja estic a la recta final, queda solament 1km així que ha per totes, tinc una noia davant la qual volia agafar fent l'sprint final però veu la meva intenció i també apreta! llàstima, m'ha set impossible agafar-la i quedo tot just a 30" al seu darrera, al final 4a de la general! força bé per no haver entrenat res!

jueves, 11 de septiembre de 2014

II UT COMTES D'ERILL

Carlos Cierco en plena acció
El dia més esperat per alguns socis trail runneros va arribar, el 6 de setembre, amb la segona edició de la nostra UT Comtes d'Erill (80km i 5642 d+), i la seva germana petita, la Trail Comtes d'Erill (19km, 900 d+). Una cursa plena d'història i de quilòmetres on teníem a Carlos Cierco i l'Ernest Fargues representant al CEAR i mirant de completar el recorregut, i al Víctor Romero i la Laura Castellarnau, a la curta.
Després de no poder completar la Aigüestortes Epic Trail, Carlos Cierco va complir la gran proesa d'acabar-la (i sobreviure) amb un temps de 15 hores. Laura Castellarnau va fer pòdium en categoria femenina a la curta. Felicitats a tots ells.
La propera cita d'aquestes terres és la Caminada del Port. Serà dels últims esdeveniments comarcals. Això ja s'acaba.

Classificació UT Comtes d'Erill
Classificació Trail Comtes d'Erill
Classificació cursa interna CEAR

Aquí teniu la crònica escrita pel Víctor.

COMTES I CONTES D'ERILL

La llegenda conta que Otger Cataló, ajudat pels 9 Barons de la Fama, entre ells el primer baró d'Erill, Bernat, van reconquerir Catalunya l'any 722, que estava en mans dels moros. Un cop reconquerida van muntar un sopar per celebrar-ho. Després de prendre unes copes de vi van xarrar dels projectes futurs. El baró d'Erill va explicar que entre els seus projectes, primer, volia imposar el feudalisme a la Ribagorça per quedar-se amb les terres dels camperols. Després, volia omplir la comarca d'esglésies i ermites romàniques en honor als turistes, i a l'últim, volia organitzar una cursa de muntanya de 80 km que recorregués la comarca. Obligaria als vassalls i als serfs a corre-la per obrir traça.
No cal dir que eren projectes a molt llarg termini i que en Bernat havia begut molt vi.
Otger de Cataló era més tolerant a l'alcohol i no ho veia clar. Segons el seu parer, el projecte de les esglésies romàniques tenia futur, i més si construïa unes pistes d'esquí al costat. Però una cursa tan llarga era una bestiesa, molts vassalls i serfs passaven gana o havien quedat coixos després de la reconquesta. Per a tots ells, Bernat va decidir que paral·lelament a l'Ultra Trail faria una cursa més curta, de 18 km.
Otger, en canvi, tenia una mentalitat més medieval, i li va proposar que pintés les esglésies i es deixés estar d'hòsties atlètiques, el feudalisme i l'esport no eren compatibles en aquella època; de les dues religions, el cristianisme tenia més tirada que el running.
Els barons d'Erill li van fer cas i, amb el temps i les nissagues successives, van aconseguir crear un autèntic paradís del romànic, i gràcies a les donacions proporcionades per la família dels Erill va nàixer el Pantocràtor.
Malauradament mai es va celebrar la cursa.


Actualment el running té més adeptes que el cristianisme, per això, fa dos anys, el projecte es va rescatar i va nàixer l'Ultra Trail Comtes d'Erill, de 80 km, que recorre els camins que transitaven els barons d'Erill.
La cursa es va organitzar discretament. Tan discretament que en aquesta segona edició no sonava ni música a l'arc d'arribada per no molestar als veïns. Ni speaker ni res. Discreció. La cursa més discreta s'ha consolidat gràcies a l'esforç i la humilitat amb què s'ha creat, i enguany, han participat uns 160 corredors i corredores.
El projecte inclou una trail de 18 quilòmetres. I és aquí on jo entro en escena. Si la comparem amb l'Ultra Trail, la cursa petita sembla un passeig per vassalls coixos. El nombre de participants també coixeja una mica i amb prou feines supera els 40 corredors inscrits. 42, si contem 2 rovellons que em vaig trobar pel camí, tot pujant a Irgo, i que poc més i m'avancen. Aquells maleïts bolets corrien sols de tan cucats com estaven!
Tot i el nombre escàs de participants a la trail, hi havia un nivell bastant alt. Alguns vassalls del comtat del Pallars es van inscriure, i aquests no estan per hòsties, es prenen el running seriosament. Si volia repetir pòdium (com vaig fer l'any passat) hauria de treure el fetge.
La cursa va començar ràpida pel Camí de l'Aigua direcció Llesp. L'encarregat de llançar-me, Antonio Morilla, va fer, com sempre, la seva feina desagraïda de “machaca”, però el ritme inicial em va obligar a buscar algun recurs que em mantingués viu dintre del grup capdavanter format per 5 corredors.
Un cop vaig escoltar que en Kilian, per motivar-se dins les curses, s'imagina que es perseguit per lladres o zombis. Jo, com estava corrent per camins plens d'història i de reconquestes, em vaig imaginar que em perseguien moros. De seguida vaig veure que aquella rondalla era políticament incorrecta, estem en temps d'integració social i de globalització, així que vaig tornar a córrer sense pensar en res, només seguint al corredor del CAR, Miguel Lucas, durant el primer tram. El grup capdavanter es va escapar i, a excepció d'un corredor despenjat que vaig avançar, ja no els vaig tornar a veure. Adéu al pòdium.
La pujada va començar suau seguint una pista ampla. Tot i que vaig deixar enrere al Miguel, podia sentir la presència d'algú al meu darrera. I si era un moro? COLLONS, EM PERSEGUIA UN MORO! Vaig mirar enrere per aclarir el dubte: era un runner normal, depilat, és a dir, un runner. Les endorfines m'havien jugat una mala passada. Què esperàveu? Un moro amb túnica pel Camí de l'Aigua disposat a tallar-me el cap? Au va! 
Per si de cas, vaig accelerar el pas, però l'home continuava al meu darrera. No puc negar que al principi em va inquietar, en aquestes curses estic acostumat a córrer sol, però desprès, la seva companyia va formar part de la rutina de cursa. A més, el runner es va mantenir respectuosament al darrera, fins i tot quan em vaig fotre de lloros al “camp de la botella” en posar la cama dins un forat, on em vaig tòrcer el turmell. L'hòstia va ser sonada, i no em van avançar els dos rovellons de miracle.
Però vam arribar: un moro i un cristià, o dos runners, o dos corredors, o dos zombis. Dóna igual la història que cadascú visqui durant la cursa, tot depèn de les endorfines segregades. L'important és participar, i, si pot ser, baixar 2 minuts el temps de l'any passat. Fet.




miércoles, 10 de septiembre de 2014

XVIII CORSA E CAMINADA DES 15 PÒBLES


El passat dia 31 d'agost, el nostre soci Gatxia participava a la Corsa e caminada des 15 pobles, un clàssica, intensa i bonica cursa realitzada a la Vall d'Aran. La va acabar amb un molt bon temps de 2:36h! A continuació podeu llegir la fantàstica crònica que ens ha deixat!

Después de un tiempo sin poder participar en una "cursa" de montaña y sumando a ello el no poder correr la Psoritrail ni la Comtes d'Erill por motivo de fechas, decido inscribirme a la XVIII edición de la "Corsa des 15 Pòbles" en la Vall d'Aran.
Una "cursa" de la que ya había oído hablar. De esas que tienes archivadas y piensas: "algún día habrá que hacerla". Pues bien, el día ya había llegado.
31 de Agosto. Me despierto a las 6'00 de la mañana. Estoy de guardia en las ambulancias. Cuando llega un compañero, al que le he pedido que me venga a relevar antes de lo habitual, me voy para casa. Con todo más o menos preparado, desayuno un café con leche y galletas, me lavo los dientes y en marcha. Vamos para Viella!
Antes de llegar, parada obligada en Casau, done vive un gran amigo que el día anterior fue a buscarme el dorsal y la bolsa del corredor. Son las 7 de la mañana y empiezo a preguntarme si es buena idea seguir hacia Viella, ya que hay una niebla que no se ve dos metros por delante del coche... 
Llego a Viella, dejo el coche y me subo a un autobús que pone la organización para llevarnos al lugar de la salida. Es en este momento cuando, al ver a un montón de gente en ropa de deporte y subida al autobús,  no puedo evitar acordarme de aquellos años en que, con un bocadillo en una mano y la bolsa con los "kets de clavos" en la otra, cogíamos el autobús (que no era como los de ahora) y nos íbamos a las Olimpiadas de la Pobla de Segur. Aquello si que era una ultra trail y no lo de ahora. Dos puertos de montaña, más curvas que en una montaña rusa, un mal cuerpo que cuando ponías los pies en el suelo ya habías sacado hasta la bilis y a participar en dos o tres pruebas. Y lo mejor de todo es que en algunas ocasiones conseguíamos subir al pódium y todo.


Llegamos a Es Bòrdes. En este pueblo, a 852m, se encuentra la salida de la que será mi primera 1/2 maratón de montaña. Por lo que una cosa es segura: "hoy voy a hacer mejor marca personal!".
Nos reunimos en una especie de local social y esperamos la llegada de los demás participantes. Paralelamente también hay una carrera de 10km, una caminada popular y algo más. Total, un montón de gente repartidos en dos o tres salidas. La primera, nosotros. 
9 de la mañana. Pistoletazo de salida y a correr.
Como no conozco el recorrido y tampoco estoy habituado a la distancia, decido ser conservador y coger un ritmo en el que me encuentre cómodo para no petar antes de tiempo.
Bajamos desde Es Bòrdes hacia la carretera, para cruzarla y empezar la mayor subida del recorrido hasta casi 1400m, pasando por Benós, Arro, Arrés de Jos y Arrés de Sus, donde encontramos el primer avituallamiento. Hasta aquí voy tras un grupo de unas doce personas. Y ya veo que van a ser las mismas que me van a acompañar hasta el final.
A partir de aquí, y para no hacerme muy pesado, alguna bajada donde me dejo ir y voy pasando corredores y bastante rompepiernas arriba y abajo hasta el final. 
Pasamos por Vilamós, Begós, Arrós, Aubert y subida fuerte hasta Montcorbau atravesando Vila y Betlan. Y bajada hasta Viella pasando por Mont y Vilac.
Llego a la meta por delante de ese grupo de doce personas a los que he podido dejar atrás en las bajadas y con la sensación de haber sido demasiado conservador y no haber apretado todo o que habría podido. Pero bueno, me quedo con que al final hizo un día espectacular, una carera 100% recomendable, unas vistas preciosas, muy buen ambiente y una organización de 10.

Y sobretodo, me quedo con que ya tengo MMP: 2h36'05''

lunes, 25 de agosto de 2014

III GORMANDA I II PSORITRAIL

Amb una mica de retard, pengem les cròniques del cap de setmana del 16-17. Després de l'intent del nostre soci, Carlos Cierco, per acabar la super cursa Epic Trail Aigüestortes (100km), on va haver d'abandonar al poble d'Espot, van venir les curses locals de la Gormanda (5km), de Vilaller, i la Psoritrail (9km), entre Barruera i Caldes. Les nostres sòcies (Raquel i Laura) i socis (Víctor Romero) van fer un gran paper.
Ja ens falten poques curses locals (els Comtes d'Erill) i s'ha produït un canvi de líder. La lliga de curses de muntanya se situa en el seu punt més calent!!

No us perdeu les grans cròniques dels protagonistes!!



CRÒNICA DE LA GORMANDA, per Víctor Romero


En el marc de les festes majors de Vilaller, se celebrava la cursa de muntanya la Gormanda "Epic Trail", de 5km i uns 200 metres de desnivell. És una cursa patrocinada per la comissió de festes, el CEV i l'impagable esforç dels voluntaris.
Un any més em vaig acostar a la capital de l'Altra Ribagorça a traïció: fresc i sense haver sortit de parranda ni una sola nit. De fet, venia descansat per córrer dos competicions seguides, la Gormanda, i la Psoritrail, que se celebrava el dia següent entre Barruera i Caldes de Boí.
Després de tramitar la inscripció a la línia de sortida, em vaig disposar a fer les salutacions oficials a pràcticament tot el poble. Va ser en aquest procés protocol·lari pre-cursa on vaig rebre una notícia impactant: el runner local, Kikon, era baixa d'última hora després de sofrir una lesió ballant un pasodoble. L'accident havia ocorregut aquella mateixa matinada.
 És realment frustrant el fet de preparar-se tot l'any una cursa d'aquesta magnitud, i, unes hores abans, haver de renunciar al teu somni. I és especialment dur que una lamentable lesió et sobrevingui en una cita tan important com la Gormanda Epic Trail. Si li hagués passat abans de la Skymarathon, o, fins i tot, abans de la Ultratrail del Montblanc, no passaria res, però la Gormanda és la Gormanda. Per sort, el meu contracte amb la marca Decathlon no em permet ballar pasodobles. Només reggaetón. #animskikon



Sense Kikon dins l'escamot, les meves possibilitats de fer pòdium augmentaven. Havia de controlar els galls dominants del galliner, noms propis del trailrunning mundial, com Txamonet, Oscar Mallada o Pepe Donés. Són corredors que acostumen a fer sortides explosives, marcant ritmes de carrera en pla inferiors als 10 minuts el quilòmetre. Hi ha pocs corredors capaços d'aquestes proeses: en Kilian, Segundo, i dos o tres més. Això demostrava l'alt nivell. La cursa no seria fàcil.
Completament concentrat, em vaig disposar a prendre la sortida situat al capdavant de tot. Mentre el membre encarregat de donar el tret de sortida, Xavi Porté, realitzava un briefing detallat de les característiques tècniques del recorregut, jo estudiava a tots el oponents, en silenci.
La meva tàctica era anar de més, a molt més, i arribar al carrer del Trinquet a tope... o almenys, mantenint intacta la dignitat.
Malauradament, les curses surten millor en el plànol teòric. En el terreny pràctic, tot és més realista: la sortida va ser bastant lenta i ningú es decidia a imposar el seu ritme. Així i tot, jo ja treia la llengua. Dos oponents, 20 anys més joves que jo, van prendre finalment la iniciativa en els primers metres de pujada. Com és ben sabut, l'edat és un factor que no es pot entrenar, només acumular, així que em vaig limitar resistir el seu pas. Passada una estona, un d'ells va decidir fer un canvi de ritme brutal. En aquell moment, vaig pensar: “ja arribaràs a tenir la meva edat, aleshores, un noi 20 anys més jove que tu no tindrà pietat; i jo, des del meu asil, tapat amb una manta, me'n riuré... i després un assistent em netejarà la baba”.
Mirant inútilment d'agafar al xaval capdavanter, vaig aconseguir uns metres de diferència respecte al corredor jove del CEV que tenia al meu costat. Em vaig situar segon. Però veia, impotent, com s'escapava l'insensible guanyador.
A l'avituallament de Sant Urbà, vaig estar temptat de parar i prendre'm un acuàrius; com la inscripció era gratuïta, no havia d'amortitzar cap inversió econòmica i vaig esperar a l'arribada. Em va anar força bé, la tàctica, perquè el corredor que venia al darrera no em va agafar, com sempre em passa. Malauradament, ja no tenia en el camp de mira al de xaval capdavanter, i vaig decidir fer la baixada forta per intentar esgarrapar-li uns metres. Els meus esforços van ser inútils.
Un cop acabada la baixada, i ja de nou al poble de Vilaller, el bany de masses que m'animava em va emocionar. Fins i tot Kikon va oblidar per un moment la nostra rivalitat i em va felicitar. El gest em va posar la pell de gallina, però em va semblar que no tenia cap lesió. Segur que eren imaginacions meves.

Finalment, vaig quedar segon. No està gens malament això de fer pòdium! crec que ho repetiré (en el plànol teòric, es clar).




CRÒNICA DE LA IIPSORITRAIL, per Raquel Garsaball
 L'any passat ja em vaig quedar amb les ganes de fer la cursa i aquest any encara que treballava de nits, l'horari em permetia fer-la així que gass jeje!! De totes maneres no la feia en plenes condicions, degut a un esguinç intercostal, que encara vaig arrossegant! Arribo a Barruera amb temps per agafar el dorsal, cer un cafè ha veure si em desperto una mica i escalfar bé! Començo a escalfar amb els companys del CEAR i del CAR, hi ha molt bon ambient, crec que gaudiré força! Arribo a Barruera amb temps per agafar el dorsal, cer un cafè ha veure si em desperto una mica i escalfar bé! Començo a escalfar amb els companys del CEAR i del CAR, hi ha molt bon ambient, crec que gaudiré força! 


Donen el tret de sortida i sortim bastant forts, serà que ens costa loc picar-nos entre nosaltres i tots volem estar al davant jeje! els 3km primers els podem fer sense corrent sense problemes, però ara arriba un fort desnivell que puja fins la localitat d'Erill la Vall i no puc fer-ho corrent, toca caminar, aquí ja em comença ha fer força mal el costat i em costa molt respirar, m'avança una noia, vaig 2a, no m'importa ja què estic dubtant en abandonar la cursa per no lesionar-me més! Arribo a l'habituallament i desideixo contunuar, si convé ja la faré caminant! El paissatge és espectacular, tot de corriols enmig de la muntanya però tot pit amunt i em costa molt fer-los corrent i m'ofego, afluixo bastant el ritme i agafo un ritme còmode ja què al no poder respirar bé m'estic marejant! Arribo a l'embotelladora i ja veig que em falta poc, va l'últim esforç!!! Em vaig trobant gent de la caminada i em van donant força ànims! Arribo als últims metres de la meta, on has de pujar unes escales, ni de conya fer-les corrent jeje! Quan he arribat al final hi ha uns 20m plans que em deixen arribar corrent a meta! al final he quedat 2a de la general i 1a de la categoria, molt contenta del resultat!
A part del dolor de la lesió, he gaudit força dels paissatges, companys i gran speaker! amb ganes de repetir l'any següent!





martes, 8 de julio de 2014

ESPARDENYADA VII


Aquest dissabte 5 de juliol, un dels nostres socis, Víctor Romero, es va acostar a la comarca veïna del Pallars Jussà per participar de l'Espardenyada de la Pobla, una cursa de muntanya de 21 km que se celebrava juntament amb una caminada de 17km, fent una molt bona 14ª posició.

Aquí teniu la seva crònica:


A finals dels anys '80 un bus destarotat ens portava fins la Pobla i Tremp per participar a les olimpíades, córrer el cros, jugar a basquet, futbito o handbol (quan el handbol era un esport que es practicava al col·legi). Arribàvem tan marejats per culpa del port de Perves, que perdíem les competicions. A més, no sé quina alimentació seguien els nens pallaresos, però ens doblaven en massa corporal... o potser les línies d'alta tensió pegades al col·legi Ribagorçana van fer que la nostra generació fos escarransida.
Aquests records d'infància em perseguien a les 7 del matí tot conduint per les boniques corbes de Perves. Em dirigia a la Pobla per realitzar l'Espardenyada, una cursa de 21km i 1.100 metres de desnivell, i no havia tornat a competir en aquell lloc en vint-i-tants anys. Els meus nefastos salts de longitud de 3'15m i els meus intents frustrats per agafar la pilota de handbol amb una mà es passejaven en el record posant-me nerviós.
Aquest cop anava una mica més preparat, tot i que dos dies abans havia comés l'error de jugar a futbito amb companys de feina i tenia agulletes a les cames. Però m'havia entrenat treballant una mica més la punta de velocitat en les parts planes, gràcies a una competició d'asfalt de 10km. A més, havia anat a reconèixer el circuit dues setmanes abans.
Un cop a la Pobla, els 130 corredors escalfàvem pels camins propers a la línia de sortida, mentre l'speaker, el presi del CAR de Pont de Suert, Tito, anava congregant-nos a l'arc. 
Després d'una sortida ràpida per pista plana, fantàstica per trobar la posició de carrera, s'iniciava la pujada i començava l'autèntica competició amb un desnivell positiu acumulat de 1.000 metres. D'un patac. La pista donava pas als corriols, i dels corriols, als pendents de conglomerats i a les grimpades, i, fins i tot, a passos amb escales i cadenes al Salt del Llop. 


Malgrat que remuntava posicions a poc a poc, em trobava força tocat. La pujada m'estava costant més del compte i no em podia desfer d'un perseguidor que només el podria reconèixer pel soroll de la seva tos. Sabia que m'esperava una part llarga de baixada, progressiva, còmoda en unes parts, i tècnica en altres, i necessitava les cames fresques.
Al poble abandonat de Montsor no les tenia totes. En les primeres pendents de descens, els peus patien per fer-se lloc, i els turmells ho van notar. Afluixo una mica i sento l'alè dels meus perseguidors més immediats. I novament la tos del corredor anònim. Sé que perdré posicions perquè la baixada no és el meu fort, però el corriol es converteix en pista, i puc accelerar. Les cames van soles a un ritme alt. Arribo a l'avituallament del Dolmen, però no veig cap dolmen, veig al locutor del programa de ràdio La Segona Hora. Cap dels perseguidors m'ha passat.
Aquí comença una part per bosc ràpida i divertida, on un servidor es creu una autèntic trail runner. La velocitat augmenta i l'adrenalina és posa al punt màxim. El camí acaba en un pas amb cordes, a la canal del Graell, on trobo alguns participants de la caminada que tenen dificultats per superar-lo. Els passo borratxo d'adrenalina, com si fos en Kilian al Cervino. Continuo fins a la casa rural del Gramuntill, gent molt maca i hospitalària; em reconeixen de la setmana passada, quan em van oferir també aigua, ens saludem, i cap avall.
Els últims kilòmetres planegen seguint la vora del riu, en un camí força incòmode, però les meves cames han aguantat i em permeten seguir un ritme alt. Cap dels perseguidors m'ha avançat, i ja arribant a la Pobla, veig un participant al meu davant. Accelero, em poso al seu darrera, i entrem a meta pegats. La veu del super speaker Tito anuncia el nostre centre, el CEAR. He acabat en 2:02 hores, fent una 14ª plaça.


L'Espardenyada és una cursa molt pallaresa, és a dir, bastant tècnica i exigent, però alhora molt popular. Aconsegueixen l'equilibri perfecte entre diversió i competició. Com? tenint cura de preparar i netejar un circuit ideal pel corredor i caminador de muntanya, i, alhora, fer bullir un ambient festiu amb entrepans de botifarra espectaculars i cervesa artesana. Jo, així, competiria un mes sencer en l'especialitat “Ultra-morcillón”.
Després d'aquesta experiència, he descobert el secret de l'alimentació que seguien els nens pallaresos de la meva època: entrepans de botifarra. Una alimentació, d'altra banda, que nosaltres no podíem ingerir perquè encara ens esperava el viatge de tornada per les maleïdes corbes del port de Perves amb el bus destarotat.


Fantàstiques vistes en vídeo del recorregut

jueves, 19 de junio de 2014

VI CARA AMON I SKYRACE VILALLER

Enllaç a classificació lliga CEAR
Classificacions Cara Amon
Classificacions Skyrace Vilaller 34km
Classificacions Skyrace Vilaller 21km



És època de curses de muntanya, i ho demostra el fet que en menys d'un mes s'han celebrat dos de les més importants i clàssiques de les nostres terres: la Cara Amon, i l'Skyrace Vilaller-Montanuy.
La primera, tornava a recuperar el traçat original, després de les modificacions realitzades per complir amb les distàncies oficials, o el mal temps de l'any passat; la segona, ben al contrari, s'escurçava respecte a altres anys i deixava enrera la distància de marató.
En la primera, va participar l'Albert Palacín, demostrant un cop més la seva facilitat per encarar desnivells positius, i la Laura Castellarnau fent una molt bona vuitena plaça en categoria femenina.


En la segona, repetia l'Albert, i a més s'afegia Carlos Cierco i el Josep Monforte en la distància llarga de 34km, mentre que en la distància de mitja marató, Víctor Romero ens representava.



Aquí teniu la crònica, un tant especial i diferent, feta pel Víctor:

Si ets aficionat i afeccionat al trail running, i a més ets ribagorçà, no hi ha una excusa millor que realitzar aquesta Skyrace de Vilaller per sortir a fer un tomb i disfrutar de les nostres muntanyes. Si no ho ets, però tens un familiar tarat que s'inscriu en curses així, l'Skyrace de Vilaller és la millor excusa per anar-lo a animar dalt del cim.
El Vallibierna o el Comadelo són llocs màgics on ningú diria que s'hi pugui celebrar una cursa. I això és PERQUÈ EN REALITAT EL CORREDOR ÉS UN PUTO HEROI ANÒNIM QUE MEREIX LA GLÒRIA, HÒSTIA.
Feu cas al corredor. Mimeu-lo, venereu-lo, aneu-lo a animar, o, si voleu, us en foteu d'ell a la cara, però veniu a veure'l en curses així perquè la veritat és que l'ambient cada cop va a menys. És una realitat palpable: tant els corredors locals inscrits, com el públic assistent, han disminuït en aquest tipus d'esdeveniments. D'aquí a poc el corredor i les curses seran com el bestiar, un complement rural subvencionat gràcies al seu component etnogràfic, i aquestes curses, que podrien donar una petita alternativa al turisme, acabaran per desaparèixer. Aleshores, les muntanyes, per fi, seran nostres, dels ribagorçans, i podrem disfrutar-les des del bar. Però malauradament no existirà l'Skyrace de Vilaller, i jo no podré escriure cròniques…


Perquè sí, amics lectors, això era una crònica d'una cursa, però avui no em venia de gust parlar de lo dur que va ser la pujada, ni del moment gloriós de l'arribada, ni il·lustrar-ho amb dades. Avui necessitava fer una reflexió en veu alta, doncs en un moment en què se suposa que l'esport ha explosionat i que cada cop més gent el practica, només he vist un retrocés en les 2 curses on m'he inscrit aquest any. Falta públic i falten molts dels corredors que surten a entrenar, o simplement a passejar, sobretot, locals. Si l'activitat hagués quedat obsoleta, ho entendria, però no crec que sigui el cas. Si és una qüestió de diners de les inscripcions, existeixen alternatives més barates, com inscriure's en els centres i els clubs esportistes i aprofitar els descomptes. Si és per una qüestió d'oferta massa amplia de curses en el calendari, d'acord, però és que si un no es deixa seduir per la Skyrace de Vilaller, poques curses ho faran.

I si simplement no ve de gust ni a públic ni a esportistes, doncs haurem de buscar una altra excusa per no quedar-nos a casa “intermomificats”. De tant en tant és bo quedar i que ens toqui l'aire.

domingo, 25 de mayo de 2014

7ª CURSA DE LA FAIADA



Tres dels socis, Gatxia, Victor i Albert, a la font de la Mena

Diumenge, dia 18 de maig, va tenir lloc la 7ª Mitja Marató de la Faiada. És la segona gran cita de la temporada pels corredors locals i socis del CEAR, la primera va ser la Caminada de Carenes. Molts de nosaltrtes vam aprofitar la cita per iniciar la temporada de trail running. I com veureu, les classificacions de la lliga interna que realitzem des de el CEAR, comencen a prendre un volum considerable de nous corredors.

Aprofitant aquesta cursa, es fan altres modalitats, com són el quart de marató (13km) i la Faiada Xics. 
És un circuit bonic, però exigent, de baixada tècnica, que augmenta segons el sentit en què es realitza. També s’ha de tenir en compte el desnivell positiu acumulat.

Del centre vam participar 5 corredors, 3 en la modalitat de quart de marató, i 2 en la modalitat de mitja.

Aquí teniu la gran crònica feta pel Gatxia:

Marc pel pont del monestir de Lavaix

Ya hace poco más de un año que me dio por introducirme en este mundo de locos conocido con el nombre de "runners". Y justamente hace un año de mi debut en este tipo de carreras por montaña. Bueno, la verdad es que debuté en la "Caminada de les Carenes", pero como su nombre indica es una caminada.

He de reconocer que me planteé apuntarme a la media maratón, pero el sábado que viene participo en mi primera triatlón y no creí conveniente castigar tanto las piernas, además quería ver si sería capaz de superar el tiempo realizado el año pasado.

7'40 de la mañana. Suena el despertador y empiezan las primeras sensaciones y dudas que aparecen siempre que me despierto antes de una carrera: "qué haces Iván?", "dónde vas?", "pero si va a llover...", "con lo bien que se está en la camita...". Desayuno, agua fría a la cara, me preparo y a la calle. Lo primero que hago al salir de casa es mirar al cielo y durante unos segundos me planteo volver para coger una camiseta térmica ( "joder! qué frío!!! ). Finalmente no la cojo ( "qué somos? huevones o leones? Está claro, huevones, si no de qué nos íbamos a levantar a estas horas un domingo para ir a correr ).

Llego al lugar de la salida y empiezo a encontrarme con amigos corredores, organizadores, speaker, servicio de ambulancias, bomberos, etc. Los saludo y voy a recoger el dorsal, dejo las cosas en el guarda ropa y a las 9'00 decido que ya es buena hora para calentar.

Veo a lo lejos a "Pe" y decido hacer mi primer spring para atraparlo. En ese momento no hubiera imaginado que ya no nos separaríamos en toda la carrera.

9'30: pistoletazo de salida y a correr!!! Las primeras sensaciones son de cansancio y pesadez en las piernas (sabía que no era buena idea ir el día anterior a Port Aventura). Pero poco a poco me empiezo a encontrar mejor y creo coger un buen lugar antes de llegar al embudo que se forma en la antigua cruz roja. Empiezo a subir siguiendo el ritmo de los que llevo delante pero poco a poco empiezo a aflojar para guardar fuerzas, ya que me conozco y sé que la subida no es mi fuerte (bueno, la bajada tampoco, pero se me da un poco mejor jejeje). Es entonces cuando me adelantan Albert de Cunilla y "Pe". Se me escapan unos metros pero en el plano y bajada hacia la Font de la Mena les alcanzo.

Nos juntamos un grupo de 5 corredores y la que sería la ganadora de la media maratón en categoría femenina. Me encuentro fuerte y podría bajar más rápido, pero pienso que no tiene sentido adelantarlos ahora para volver  a ser adelantado en la subida. Así que me quedo tras ellos y vamos haciendo. 

Pasamos la Font de la Mena donde nos juntamos con más corredores en el avituallamiento. Empezamos la ascensión hacia el pueblo de Casós y es aquí donde mi compi de cursa se me escapa. No puedo seguir su ritmo de subida y prefiero aflojar para no petar, pero una vez llegado a la pista empiezo a correr y al llegar al avituallamiento de Montiberri cuál es mi sorpresa al ver desde lejos que están allí Albert y "Pe". Tengo como un subidón de moral, aprieto, pierdo el menos tiempo posible reponiendo líquido y como se suele decir "a vall que fa baixada". Empiezo a ir cada vez más rápido y veo que me sigue Edu. Antes de lo pensado veo a "Pe" y lo alcanzo y junto con Edu también, llegamo al avituallamiento de la Font de la Mena. Traguito de agua y a por el último apretón.

En la subida "Pe" nos vuelve a dejar atrás y al empezar el llano y la bajada, vuelta a lo mismo. Dejo un poco atrás a Edu y voy recortando metros a "Pe", pero en esta ocasión no logro alcanzarlo. Pero sin esperarlo veo a lo lejos como "Pe" empieza a correr haciendo eses y me doy cuenta de que me está esperando. "Qué grande!!!!" No importan los tiempos ni la posición. Simplemente dos colegas que han salido a pasar un buen rato a la montaña.

Finalmente posición 4 de mi categoría y 8 de la general con un tiempo de 1h25'. Algo más de tres minutos menos que el año pasado, no está mal!

Y no quiero acabar está crónica sin felicitar a los organizadores (un marcaje de carrera perfecto!), al speaker, a los colaboradores y a los corredores, en especial a los de la zona y por supuesto felicitar a los corredores locales por los buenísimos resultados conseguidos: Alejandro Asensio, Víctor Romero ("Pe"), Silvana D'Antonio, Laura Castellarnau i Neus Peiró.

Pues nada! Gran forma de pasar un Domingo por la Mañana. Y como se suele decir: "el año que viene más y mejor"