viernes, 30 de agosto de 2013

CRÒNICA "CORSA 15 PÒBLES", per Ernest



El passat dia 25 d'agost vaig fer la Cursa dels 15 pobles. Hi vaig anar sol perque els que havien de ser els meus companys de cursa finalment no van poder venir.
Vaig sortir de Gimenells a les 5.30 h. per poder recollir el dorsal a les 8,00 h. a Es Bòrdes. Un amic que m'acompanyava em va portar el cotxe després fins a Viella.
En arribar a la Vall d'Aran hi havia molta boira i una temperatura de 9 graus. Tot indicava que faria bon dia per córrer, poca calor i el cel cobert.
A les 9,00 h. vam sortir. Els primers 500 metres vaig anar amb un grup de 9 corredors, entre els quals hi havia l'Alejandro, del CE Vilaller, que va quedar primer en la categoria de veterans. Només vaig poder seguir-los els primers metres de pujada. A partir d'aqui vaig fer la cursa en solitari fins a la meta, gaudint de les vistes i del suport del públic.
Vaig arribar a la meta en 2,05 h., en 9ª posició de la classificació general.
L'organització va estar bé en general. Els avituallaments eren correctes i la senyalització ben feta. Només una pega: l'aigua de les dutxes podia escaldar un pollastre!!
A les 13,45 h. tornava a ser a Gimenells, a taula, amb un bon plat de macarrrons.



 
 
 

CORSA DES 15 PÒBLES, 25-08-2013


El cap de semana passat es va cel.lebrar a la Vall d'Aran la XVII edició de la Corsa des 15 Póbles. Es tracta d'un recorregut de 21 km i un desnivell acumulat de 2.500 m, que amb sortida a la localitat de Es Bordes i amb arribada a Vielha, passa per un total de 13 pobles més, recorrent els diferents camins que uneixen aquestes poblacions. Un total de 153 participants van acabar la prova i entre ells el nostre representat Ernest, que va acudir sol a aquesta cita. Ernest va fer una gran cursa anat sempre entre el primers corredors i acaban finalment en la 9ª posició de la general i en la 8ª de la seva categoria, amb un temps de 2h:5':15".

ENHORABONA!!!


Tots els resultats; http://www.corsa15pobles.org/clasificaciones/clasificaciones_2013.pdf




jueves, 22 de agosto de 2013

LA GORMANDA, 17-08-2013

Dissabte 17,  i dintre del actes de la Festa Major de Vilaller, es va cel.lebrar la II edició de la cursa "La Gormanda", una prova de 5'2 km i un desnivell positiu de 210 m, la qual cosa que fa sigui una cursa molt explosiva, que passa pels camins de l'entorn de la població de Vilaller, i que combina l'ambient festiu amb el competitiu, i que aquesta vegada va comptar amb una cinquantena de participants.

En representació del CEAR va participar-hi Victor, corredor habitual aquesta temporada que va tornar a fer un bon resultat; 7ª posició amb un temps de 27':39", i que sembla que "no se l'acaben les piles",  ....i que duren!

ENHORABONA !!!



Avituallament a l'arribada

CRÒNICA "LA GORMANDA", per Victor



II GORMANDA, UNA CURSA PER LA CAPITAL DE L'ALTRA RIBAGORÇA
Ara que no surto massa per les nits gaudeixo de les festes majors de dia. Per això la meva contribució a les festes de Vilaller d'enguany ha estat participar en la II cursa Gormanda, tot i estar “fora de temporada” del trail footing. Venia d'una setmana llarga sense córrer.
La Gormanda és una cursa bonica, gratuïtament bonica, de recorregut bell i explosiu pel voltant de Sant Urbà, i preparada amb el tarannà que caracteritza la gent de la que s'ha considerat “capital de L'Altra Ribagorça”.
Per aquells que no coneixeu l'Altra Ribagorça, us copio les dades que facilita la Viquipèdia:
L'Altra Ribagorça és una comarca pirinenca situada molt lluny de tot i bastant aprop de no res. Geogràficament és a l'esquerra de Catalunya, mirant el Google Maps. Els aragonesos prefereixen situar-la a la dreta d'Aragó. Es desconeixen els límits reals de la zona i les seves coordinades. Tampoc s'ha determinat quina és la seva capital. Hi ha gent que la situa al nucli de Vilaller, malgrat que la gent que ho fa viu a Vilaller. Objectivament no ens podem refiar de la dada, i no ajuda gaire el vermut casolà que prenen els diumenges; per alguna raó simpàtica els hi diuen “gormands”, tot i que no és per la seva rigorositat alhora d'abordar el tema.



Personalment me'ls crec quan diuen que Vilaller és la capital, aquell vermut no enganya.
Polèmiques a banda, La Gormanda és un duel un xic desigual entre menja-gossos, gormands i turistes. I dic “desigual” perquè no és el mateix córrer el quart dia de les festes del teu poble, com era el cas dels gormands, que fer-ho fresc, com va ser el cas dels menja-gossos de Pont. En tot cas, això era el de menys. L'objectiu principal que uns i altres compartíem era passar-nos-ho bé durant una estona agònica. Aquest és el contrasentit dels corredors, vinguin d'on vinguin.



El perfil de la cursa no enganyava, els 5km i 200 metres de desnivell positiu la caracteritzava com una cursa ràpida. Sabedor d'això, Alejandro, corredor local del Centre Excursionista de Vilaller, va prendre la iniciativa en els primers quilòmetres fent una sortida que sorprengué als experimentats corredors del CAR. La seva velocitat inicial va “treure de punt” més d'un en les dures rampes de pujada pels corriols empedrats i lliscosos. Però els atletes de Pont, amb SuperMario al capdavant, no es van rendir, i abans d'iniciar la impressionant baixada exprimiren la maquinària situant-se en les primeres posicions que no abandonarien fins pujar al pòdium de paques que havia preparat l'organització.
Per la meva banda vaig defensar el CEAR i el meu segon equip, el “Run to the Hills Team”, amb una samarreta d'Iron Maiden que poc més i em costa un cop de calor (tot i ser transpirable). Però el patiment s'ho valia, Vilaller is diferent! A més vaig aconseguir una setena plaça.


Finalment varem guanyar els 50 corredors, organitzadors, voluntaris i públic en una tarda que poc desprès es convertiria en preludi de l'apocalipsi per culpa d'una pluja intensa. En aquell moment ens van oferir com a premi una exhibició del ball tradicional Tatero.
Us hi heu fixat mai que les pubilles vesteixen una disfressa que no desentonaria en un concert de Kiss? Penseu-hi.  

martes, 6 de agosto de 2013

PSORITRAIL RUN '13, 03-08-2013



Aquest Dissabte, i aprofitant les Festes Majors de Barruera, s'ha cel.lebrat la I Psoritrail Run '13, una cursa de caràcter benéfic en lluita amb la malaltia de la psoriasis. La sortida va ser a Barruera i l'arribada a Caldes de Boí, amb un recorregut de 9 km i 500 m de desnivell positiu, recorrent, gairebé tota l'estona, el camí que uneix aquestes dues localitats atravessant Erill la Vall.

Entre la 60ª de participants estaven 4 corredors del CEAR,que no es van voler perdre aquesta cursa benéfica, que es cel.lebra a la nostra comarca i que recorre per un camí envoltat de natura.

Els resultats dels socis;

-Israel Perez; 52':33" / posició general 6º/  categoría 2º
-Victor Romero; 55':28"/ posició general 11º/ categoría 6º
-Gerard Subirà; 56':54" / posició general 19º/ categoría 10º
-Ivan Garcia; 1h:04':26"/ posició general 31º/ categoría 18º

tots els resultats:

https://www.inscripcions.cat/psoritrail2013/classificacions


ENHORABONA A TOTS!!!


 
 
 
 



Crònica Psoritrail Run '13, per Victor Romero


PsoriTrail Run
Ara que a l'estiu li ha donat per fer d'estiu aprofito per finalitzar la temporada de trail footing. Si, ho sé, heu agafat carinyo a la meva vessant vigorèxica, però fa molta calor i els meus turmells comencen a reclamar-me una parada temporal. És hora de tornar a mirar-m'ho des del darrera, fer un petit descans i viure la trempera que ens envolta per festes majors. Es tracta doncs de practicar una altra modalitat “popular”, una mica menys sana i nocturna, aprofitant que el poble comença a omplir-se de gent. Com diu un amic, es necessita realitzar pretemporada per fer una bona marca a les festes de Pont. A més havia abandonat la bicicleta desprès d'una caiguda i el Tourmalet ens espera. Temps doncs de recuperar  el mallot del Reynolds.
Passo el forrellat d'aquesta espiral frenètica de curses populars amb una última prova, la primera edició de la PsoriTrail Run. Una cursa de 9 km i 500 metres de desnivell positiu, benèfica pels tractaments contra la psoriasis i organitzada amb la cura i l'amor que sent per l'esport la gent del CAR i sobretot el seu president. Així dóna gust.


A l'arc de sortida de la població de Barruera hi han cares conegudes, piques sans i ganes de passar-s'ho bé. L'expressió “cursa popular” pren tot el seu significat i les 65 persones inscrites, gent del CEAR, del CEV i d'altres clubs més llunyans, sortim segons la modalitat triada de caminada o cursa.
Els quilòmetres inicials són planers seguint la riba remoguda del riu Noguera de Tort pel brutal desglaç d'aquesta primavera. Ens dirigim Vall de Boí endins, com atrets per la verdor cada cop més intensa. Poc a poc ens sorprenen les primeres rampes i el nostre estat físic col·loca a cadascú en el seu lloc. El meu lloc és una posició indefinida entre la primera meitat de la classificació. Posició amunt, posició avall sembla que he trobat el meu estat competitiu entre els 20 primers classificats.
De vegades remunto posicions i m'empasso les pulsacions accelerades, mirant d'enganyar-me a mi mateix per prémer una mica més la maquinària. Sempre una mica més. I una mica més, fins que es impossible dissimular la respiració disparada. Llavors aprofito els moments de solitud per inspirar a ple pulmó deixant sense oxigen als corredors que vénen al meu darrera.
Poc després recupero les formes en els breus trams de descens que ens regala el poble d'Erill. La cursa augmenta el ritme però en aquest punt molta gent perd el rumb del traçat en mig d'un prat per culpa d'una senyalització que s'ha degut desplaçar. La resta de recorregut està molt ben marcat, tot i així no serà l'última vegada que em perdi en aquesta cursa... la competició em transforma en un autòmat incapaç de racionalitzar el traçat lògic, sóc una mena de zombi amb problemes per obrir portes; en el meu cas, però, sóc incapaç de seguir marques.
El últims quilòmetres transcorren entre planes obagues i petites rampes, vorejant l'embotelladora de l'aigua de Caldes. Accelero tan com puc. No noto la pressió d'altres corredors al meu darrera i veig al meu davant dos participants més, així que augmento el ritme. En l'últim quilòmetre, dintre les instal·lacions del balneari, tinc a tocar al Jorge, un noi jove que avança animat, suposo, pel seu pare, qui ens informa de la posició que ocupem (el 10 i l'11 respectivament, el Jorge serà primer de la categoria júnior).
“Ja m'està bé”, penso, i em limito a seguir el pas del meu acompanyant somiant en una cervesa fresqueta. Error fatal el meu. No havia d'haver pensat ni tan sols el maleït “ja m'està bé”. Només havia de seguir les marques. Però he pensat un minúscul “ja m'està bé” entre imatges de cerveses fresques. Quan me'n adono ja no n'hi han de marques, només un camí de pissarra que ens dirigeix a la Ciutat Esmeralda de Oz, o a algun lloc assemblat lluny de la cursa i de l'arc d'arribada. Ens hem desviat i el nostre destí queda més amunt. Animo al Jorge a pujar amb mi per un prat inclinat per no fer una volta enorme, i apareixem, aquest cop si, a l'esplanada d'arribada.


Veiem l'arc. Ja està, ho hem aconseguit. Però passa alguna cosa. Sembla talment com si el món fos del revés. Tothom ens dóna l'esquena i ningú se n'adona de la nostra presència. Altres corredors creuen la meta, però ho fan de front a nosaltres. Estem arribant pel darrera, en direcció contrària, com dos cracks dislèxics. Ens apropem i fem un “paseillo” per fer notar la nostra presència fins que Tito, organitzador i speaker, se n'adona del que ens ha passat.
No sé si era el número 13 del meu dorsal o és que era l'última cursa de la temporada, però sembla que he tingut una arribada a l'alçada del meu nivelazo. Si més no ha estat divertit.
Satisfet, preparo un parell de setmanes tranquil·les per tornar de nou amb més forces.

viernes, 2 de agosto de 2013

crònica de la "Vuelta al Pico de Cerler", per Victor Romero


Vuelta al Pico de Cerler
Ara que a alguns amics els hi ha donat per dir-me Forrest Gump, vull creure que és perquè surto sol a córrer, però coneixent-los sospito que també em consideren un friki per practicar trail-footing i escriure en un blog així (que no és necessàriament d'esport). Respectuós amb la seva originalitat, a mi m'ha donat per preparar mitges maratons de muntanya, com la Volta al Pic de Cerler.
I sí, hi vaig sol. Potser aquells amics no saben que, com en Forrest Gump, acabes fent pinya amb altres corredors.


Vaig conèixer al Pablo cara amon, per un corriol fresquet i enfangat que comunica les poblacions de Benasc i Cerler, abans d'arribar al segon poble, on hi havia un avituallament. Jo seguia les passes d'un altre corredor i el varem avançar, ell va augmentar el ritme. Un cop al control vaig parar per beure aigua i Pablo va continuar, però es tractava d'una d'aquelles praderies inclinades on creixen carreretes, i vaig continuar a bon ritme fins atrapar-lo, llavors va dir amb accent maño:

-Hay que guardar fuerzas para el tramo de la Colladeta.

Eren les sàvies paraules d'un “local” que es coneixia el terreny, així que vaig seguir el seu pas que ja era prou fort, sabia perfectament a què es referia: l'últim tram d'ascens era trenca cames, com els dels kilòmetres verticals, a una alçada superior als 2000 metres.


Ho sabia per què dues setmanes abans m'hi havia acostat per reconèixer el terreny. D'aquella experiència en tinc records que s'esborren ràpid. El que no se m'oblidarà és que vaig trobar l'autèntica aventura circulant per la carretera en obres del tram de Castejón de Sos, on els camions se'm tiraven al damunt i una furgoneta va envair completament el meu carril fent la seva aparició estel·lar des d'una corba tancada. La muntanya és com és, imprevisible, però les carreteres de muntanya són com són, previsiblement perilloses, i en obres molt més.
Deixant a banda les carreteres, estudiar per on passa el terreny ajuda a preparar millor les curses. Per exemple, no és el mateix córrer a 2000 metres d'alçada que fer-ho a 1000. Aquesta obvietat és per recalcar que una setmana abans vaig visitar la Cerdanya i el Ripollès, i sabent el factor “alçada” de la cursa que m'esperava, vaig preparar un entrenament per la vall de Núria i el seu famós i català Puigmal, fent part del recorregut de la mitja marató “l'Olla de Núria”, un bonic traçat que guardo com a futur repte. Podria dir que córrer a quasi 3000 metres és una experiència única, però el dia en el que vaig pujar al Puigmal només veia dos pams davant meu per culpa de la boira enganxifosa. Durant l'ascensió vaig conèixer una jove parella de ianquis amb qui vaig practicar un bloqueig lingüístic perfecte.


Per sort el Pablo no era ianqui. Ens vam conèixer el dia de la Volta al Pic de Cerler perquè és fàcil fer aliats durant les curses. Vam fer el tram de pujada junts. A cops es quedava enrere per culpa d'un mal esmorzar, però sempre que jo perdia el ritme en un pas complicat, apareixia. Només en l'última part de l'ascens li vaig perdre la pista definitivament. Just quan ja m'havia oblidat d'ell, em va avançar tot baixant, passant-me com un torpedo. Aleshores li vaig sentir dir:

-Sígueme, soy un “local” -utilitzant la paraula en un to irònic.

La seva experiència va ser un punt a favor per tirar “recte” i no haver de seguir l'avorrida pista. Els rectes tenen els seus inconvenients, arrisques jugant-te els turmells i carregues els quàdriceps amb el perill d'engarrotar les cames i fer uns últims quilòmetres pèssims. Intuïa que les meves cames estaven millor entrenades que a la SkyRace de Vilaller i malgrat això temia el fatal desenllaç; alhora, però, m'ho passava d'allò més bé baixant sota el seu aixoplug.
El vaig seguir uns quants kilòmetres fins que vaig perdre-li la pista. Sense l'orientació d'algú que es coneix la zona, vaig fer els últims tres o quatre kilòmetres sol entre corriols empedrats i lliscosos, rels traïdores i fang còmplice.
Un encreuament amb la pista principal sense senyalitzar em va despistar per complert. Llavors vaig pensar que l'havia cagat, que m'havia sortit del recorregut de forma definitiva, i que arribaria a Benasc per la porta petita amb la conseqüent desqualificació. Corria cansat i desanimat, una combinació nefasta. Endinsant-me pels primers carrerons del poble vaig comprovar que no l'havia espifiat. Tot i així els últims metres van ser un suplici.


Ja a l'arribada la megafonia crida el meu nom. Em trobo amb el Pablo i ens felicitem. Poc després apareix un amic de Pont que feia una cervesa i flipa en escolar un nom conegut. Em mira estranyat com si Forrest Gump fos un heroi, algú de qui val la pena contar una història (o el meu aspecte era més lamentable del que pensava).
Crec que els que practiquem aquest esport volem creure que la satisfacció d'assolir reptes així ens dóna la raó. Això últim no ho escric molt convençut, el que si se és que no estem sols, és impossible estar-ho.

Finalment vaig fer una molt respectable 18ª posició de 229 participants, amb un temps de 2:23:39. Fantàstic.
https://dl.dropboxusercontent.com/u/14724446/restotalespicocerler.HTML

Publicat per